Wind of change. Ressenya Primera Temporada The Crown

The Crown, és una sèrie televisiva històrica i biogràfica, que narra la vida d’Isabel II i el seu pas de princesa a reina des del seu casament el 1947 i passant per la seva coronació el 1953. La primera temporada, està marcada per una sèrie de morts que fan que Isabel, com a princesa hagi de madurar ràpidament i convertir-se en la reina que el Regne Unit necessita al llarg d’una època de canvis constants, no només tecnològics sinó socials i polítics.

La sèrie és una adaptació de l’obra de teatre del 2013 The Audience, sobre Isabel II i les seves audiències amb els primers ministres, escrita per Peter Morgan, el director i guionista de The Crown. De fet Morgan l’any 2006 va estrenar el film  The Queen, un film sobre Isabel II, el primer ministre Tony Blair i la mort de Lady Diana, la princesa del poble. El 2018 va estrenar el llargmetratge Bohemian Rhapsody, una obra biogràfica sobre el músic de rock Freddie Mercury.

El títol del treball anomenat ‘Wind of Change’ té un significat polisèmic. Per una banda el significat literal, vent de canvis fent referència al fet que amb l’arribada al poder d’Isabel, ens trobem una sèrie de canvis que podem observar al llarg de la sèrie, no només pel fet eque sigui una dona reina, sinó el que comporta que la màxima autoritat a un regne sigui: dona, filla, esposa, mare i germana.

Trobem un altre element en comú amb aquest títol, i és que uns anys més tard de la coronació de la reina Isabel II, el 3 de febrer de 1960, el primer ministre del Regne Unit, Harold Macmillan, va viatjar a Sud-àfrica, una de les colònies que posseïa el regne i en el parlament de Ciutat del Cap va fer un discurs anomenat ‘Wind of Change’. Aquest parlava dels vents de canvi que bufaven el continent Africà, mentre més poblacions negres demanaven el dret a governar-se a si mateixes. El discurs assenyalava clarament que el govern anglosaxó no s’oposaria a la independència de les colònies britàniques a l’Àfrica. Era la primera vegada que un polític s’oposava a la política Apartheid del país, un conjunt de lleis que establien un sistema desigual i discriminava a la població negra de Sud-àfrica. Aquest discurs no va caure gaire bé al sector conservador de Sud-àfrica, que desitjava que el Regne Unit conservés les seves possessions imperials.

 Per altra banda en si ‘Wind of Change’ és el títol d’una cançó de Scorpions del 1990. El tema és reconegut mundialment com un himne de la pau i la llibertat, aquest estava inspirat en els canvis polítics a l’Europa de l’Est als anys noranta, com la caiguda del mur de Berlín el 1989, la llibertat al bloc comunista, que més tard va acabar amb la caiguda de l’URSS el 1991 i com a principal, el final de la Guerra Freda.

En l’època que està representada la temporada, mitjans del segle XX, el món estava dividit en dos extrems: el món capitalista i el comunista. El Regne Unit després de la IIa Guerra Mundial i amb la Guerra Freda en mig en territoris de l’Amèrica Llatina i Àsia, havia passat a un segon pla en el mapa. Moltes de les colònies Anglosaxones havien aconseguit la seva independència total amb la metròpolis i gaudien d’una llibertat política i social.

Un altre factor força important va ser la crisi econòmica que va patir el país després de la Segona Guerra Mundial i que per tant va afectar de ple al poble anglès, a causa del fet que la situació que s’hi vivia era força precària i els préstecs demanats als Estats Units i al Canadà van fer que s’hi visqués una situació complicada amb costos elevats al país.

Durant aquest segle, amb l’arribada de la democràcia, les principals monarquies Europees van ser derrocades, per les repúbliques, algunes van ser perseguides i altres convidades a marxar per via electoral.

Durant la primera temporada, se’ns introdueix a l’interior de la família reial del Regne Unit, el príncep Felip, duc d’Edimburg renuncia a tots els seus títols reials de Grècia i Dinamarca, per poder casar-se amb la princesa Isabel, la futura hereva del tron. El rei Jordi VI és sotmès a una operació de pulmó i poc després s’assabenta que li queden mesos de vida a causa d’un tumor maligne que té. Per culpa d’aquesta malaltia el Rei no pot viatjar i envia a Isabel i a Felip a la Mancomunitat de Nacions. En aquest viatge el rei Jordi VI és trobat mort al seu llit, i els prínceps tornen a Londres. Mentre el poble plora la mort del Monarca, Isabel II comença a exercir de Reina, quan una densa boira cau sobre Londres, el poble comença a estar neguitós i el primer ministre Churchill no aconsegueix solucionar aquesta crisi. La Reina ha d’elegir ràpidament si demanar la dimissió del primer ministre -cosa que no acaba fent- o no. El príncep Felip, es troba en un segon pla i és per això que demana organitzar la coronació de la reina, una coronació que decideix que es pugui retransmetre per televisió, un fet històric al qual molts s’oposen. Sorgeixen problemes dins la família quan la Princesa Margarida oficialitza el seu romanç amb Peter Townsend, un oficial divorciat. Aquesta tensió continua i acaba afectant el matrimoni reial, quan Felip d’Edimburg comença a fer sortides nocturnes, fet que fa que exploti durant un viatge oficial per Àfrica. Els problemes continuen al govern quan el primer ministre cau malalt i se li oculta en tot moment a Isabel II.

Se’ns mostra una visió molt diferent de la monarquia, podem veure les seves preocupacions, les seves no tant perfectes vides i els aldarulls que viuen, se’ns apropen, per un moment deixen de ser divinitats i passen a ser persones quotidianes. Sí que és veritat que no tot el que s’exposa a la sèrie és cert, però tot i que no tenim certesa de tot allò que va passar a l’interior de la família reial, des del primer minut se’ns fa partícips d’una obra de teatre amb caràcter multi escènic. De fet, al llarg de la primer temporada trobem certs moments de tensió, no solament dins de la família sinó també dins del govern que ens posicionem des del primer moment, a una banda o a l’altre. Ens fan reflexionar sobre si és més important la família o el monarca, l’amor o l’estabilitat, la vellesa o l’experiència.

La primera temporada és una obra mestra i sobre tot el quart episodi, sobre un fenomen que va passar realment, una boira que va matar a més de dotze mil persones a Londres i que mitjançant el guió i la gran posada en escena se’ns mostra la personalitat polièdrica de Winston Churchill que provoca un enfrontament contra Isabel II, un home cínic i savi que aconsegueix aferrar-se al poble perquè els del seu partit no el facin fora. Però sobretot una direcció impecable amb uns diàlegs que creen una atmosfera capaç de transferir-te al mig del Palau de Buckingham i poder sentir el que és ser en aquest cas Reina.

Destacar també la direcció de fotografia i l’ambientació, ja que tot i haver estat gravada en la seva majoria en uns estudis, la recreació i ambientació és sublim pel fet de la immersió que crea cap a l’espectador.

Isabel II tot i ser com a reina una divinitat se’ns mostra una altra cara, la lluita pel poder i per conviure amb la seva nova personalitat a la qual després de la mort del seu pare, s’adapta sorprenentment de pressa. A part dels conflictes dins la casa trobem els conflictes polítics del primer ministre Churchill, qui jo crec que és el personatge que dona més joc, fluïdesa i també pausa a la història que explica i per tant ens deixa veure tot el que passa dins del palau, des d’una visió lateral, no gaire llunyana però si el suficient per agafar perspectiva. Sobretot destacaria la visió del govern, format per antics membres i de la nova visió que intenta donar aquest aire fresc que entra i, com afecta sobre els conservadors del govern i de la casa reial.

De fet la sèrie la podríem catalogar com a crítica i compressiva, una dona que s’enfronta al seu marit, a la seva germana, a la seva mare, sense deixar de banda la responsabilitat de l’estat que és al cap i a la fi la finalitat, preservar la corona i com diu l’himne nacional ‘Long to rein over us; God save the Queen’.

 

Carles Berloso Cortés 26/11/2020